AMPA ROSELLA
  AMPA ROSELLA   

Arranquem de nou. 

 

No cal dir gaires paraules, però si les justes.

 

Amb el setembre ens ha arribat el nou curs escolar. Com el vent fresquet de la recent estrenada tardor. Com el núvol que tapa l’escalfor del sol de l’estiu. Ens tornem a retrobar a la plaça. I de nou, adoptem la rutina escolar del dia a dia, les corredisses, la feina, els deures, el no parar...

 

Ens veiem immersos en un riu d'aigües turbulentes que ens porta sense miraments. Els carrers, envejosos, s’inunden amb les primeres pluges de tardor, emportant-se qualsevol vestigi de l’estiu. El sol ja es pon molt més enllà, ha fet camí sense adornar-nos-en, ja escalfa poc i ens acompanya menys hores al dia.

 

No ens adonem i les setmanes tornen a passar com si fossin sospirs i

els mesos comencen a escolar-se com grans de sorra entre les nostres mans.

Així són les coses, intentem dir-nos, per acceptar la nostra realitat.

Però no sempre ha estat així. I no m’equivoco gens si us dic que això

no serà així tampoc en el futur. La vida és un canvi constant, a voltes imperceptible. És difícil imaginar-se que la nostra, és una rutina

molt particular, molt local i que, en altres països, en altres ciutats,

la rutina és ben diferent a la nostra. Viure a l’estranger un temps

et fa adornar de moltes coses i que la vida pot ser d’una altra manera.

Que tot pot ser diferent. Que tot pot ser millor. Cal ser optimistes.

Pels nostres fills i filles, per nosaltres mateixos.

 

Però així arrossegats salvatgement pel riu ferotge de la rutina diària, arrossegats per aquesta societat consumista, fent tombs riu avall,

és molt difícil ser conscient de res.

 

Algunes persones, però, aconsegueixen frenar-se una mica. Estiren

un braç, estiren els dos, fora de l’aigua i intenten aferrar-se a la vora

del riu. S’agafen als matolls, engrapen les plantes i a voltes les arrenquen

i tot. És d’això del que us volia parlar. Frenem. Trobem un recés d’aigües més tranquil·les on puguem, finalment, aturar-nos.

 

Algunes persones troben la manera d’aturar-se del tot. Alguns cops

la malaltia ens obliga a parar-nos en sec, derrapant dolorosament a vegades, altres cops ens para la falta de feina, altres cops la maternitat. Com ens costa aturar-nos!

 

Si ho assolim, si sortim d’aquest riu imparable, d’aquesta roda de hàmster que ens fa creure que ens movem (però que ens té enganyats dins

la gàbia); si podem  desconnectar d’aquesta societat consumista, veurem

el cel sobre les aigües, veurem un món fora la gàbia, veurem persones

a fora de les botigues.

 

Arrepleguem forces des de dins i sortirem d’aquesta realitat enganyosa.

Respirem aire, sortim del riu; trepitgem terres estranyes, sortim de

la gàbia; mirem als ulls de les persones, deixem de mirar aparadors i tanta televisió. Vivim i gaudim de les persones que ens envolten, de les persones que ens estimen, dels nostres fills i filles que ens necessiten.

 

Jo no vull ser un còdol arrodonit de tant girar al fons d’un riu, jo no vull ser un hàmster girant sense parar en una gàbia, jo no vull viure amb presses. Aturem-nos i ho veurem clar.

 

No volia dir gaires paraules. Però si les justes.

 

                                                           Elena Albertí i Martínez de Velasco

La tardor i les festes de Nadal. Proposta de canvi.

Plou, al poble. El matí és un matí de tardor, humit i fresquet. Montserrat està allà, tot i els núvols baixos que la tapen. Els boscos dels voltants tenen un verd molt intens i fosc, ressaltat per la pluja. Aquí i allà algun subtil to de groc, d’algun arbre solitari que vol deixar anar les seves fulles. Els carrers també tenen un to més fort; la pluja ressalta tots els colors, quina meravella! Pels carrers de colors realçats passejo. Algunes parets regalimen de pluja. Veig les ones que forma l’aigua, com onades del mar en petit. I dels terrats cau l’aigua pels embornals. M’hi fixo. N’hi ha de molts tipus. Cadascun deixa anar l’aigua d’una manera. Alguns semblen una cascada, d’altres deixen anar l’aigua a intervals, d’altres en mil gotetes esquitxant-ho tot. No porto paraigües i la pluja em refresca la cara.

 

Penso en els dies que venen, el Nadal, les festes, els reis, el consumisme que ens envolta. Tanco els ulls trasbalsada i per uns segons perdo la calma.

 

M’obligo a obrir-los, respiro fons, deixo que la natura del meu voltant em trobi i em calmo a l’instant.

 

Què m’ha passat? Rumio mentre passejo pels carrers mullats i entre la fina pluja. Aquest any vull fer com la natura, deixar lluir els meus colors, únics, deixar-me rentar per la pluja fresca.

 

Vull fer com els arbres. Deixar anar les fulles, desempallegar-me de les idees i coses que ja no em fan falta i que no em deixen tirar endavant.

 

Vull fer com els embornals que deixen anar l’aigua, trobar el meu equilibri. A la meva manera. No deixar-me enlluernar pel consumisme, per la televisió, pels anuncis cada cop més ben fets i agressius. Aquest any no. Vull deixar que regalimin com la pluja, fent una enorme cascada o en mil gotetes. Fora això!

 

És bonic celebrar i reunir-nos per les festes. Però no penso anar de compres sense una llista del que necessito realment. Això m’ajudarà.

 

Però, i amb els més menuts? I la carta dels reis? No tots els nens i nenes tenen clar què volen, alguns sí. Fem la llista amb ells, ajudem-los. Però no correm a la bústia a agafar l’últim catàleg de propaganda del centre comercial aquell tan conegut i gruixut. Anem a fora, al jardí, a la plaça, al banc del carrer, o passegem pel bosc. Adquirim primer l’estat de repòs i puresa que emmiralla la natura. Respirem fons.

 

—Què et faria il·lusió rebre aquest any?— preguntem-li.

—Què voldries fer junts en família?, on voldries anar?

—Què necessitaries pel proper any?— mirant-lo als ulls.

 

No cal que tot el que demanin siguin coses que haguem de comprar. La majoria d’aquestes coses són innecessàries i després del primer dia de la novetat, ja no hi juguen mai més. De fet, molts ja tenen massa coses. Limitem el pressupost i prioritzem aquells estris útils, creatius, que incentivin la imaginació i siguin duradors. Sovint, el que realment un nen/nena necessita no són tantes joguines, tant consumisme, sinó sobretot la nostra presència conscient i tranquil.la.

 

Preparem-nos, aquest any sí. Siguem capaços de regalar el nostre temps, les nostres idees, la nostra presència, el nostre amor als fills (el tresor més preuat).

 

Gaudim amb ells d’aquestes festes i respirem, passegem i reflexionem. La natura ens ajuda. Deixem-nos posseir per ella. Cada any ens mostra com ho hem de fer, perquè ens ajudi durant tot l’any.

 

Us desitgem a tots unes bones festes, plenes de colors vius, de cascades d’aigua sobrant i de fulles caigudes.

Us hi atreviu?

 

                                                                                      Elena Albertí

                                                                Mare de la Marina de 2on A

                                                                                   

 

<< Nuevo campo para texto >>